La fulla retrobada
Feia molt de temps que desitjava fer-ho, però fins aquell dia no vaig tenir valor. Probablement perquè abans era massa petita o potser perquè tenia por d’enfrontar-me a la realitat o, si més no, de ser decebuda. Però ho havia de fer, havia de buscar el meu pare; sigués on sigués, li havia de preguntar per què va marxar de casa, tant de sobte, sense dir res a ningú o, almenys ,a les seves dues filles.Quan va desaparèixer, jo tenia 11 anys, i feia 5è de primària en un col•legi de monges carmelites. Els meus pares van optar per l’educació privada, potser perquè ells també hi van anar, i també perquè eren bastant religiosos, tot s’ha de dir. Com cada tarda, la mare em va venir a buscar a la sortida de l’escola, però aquell dia fou diferent. Sí, em va donar un petó, però era un petó fred, com si abans de donar-me’l, hagués estat jugant amb un glaçó; no solament ho estaven els seus llavis, també tota la seva cara, aquelles galtes pigades que jo havia heretat estaven glaçades i els seus ulls brillaven a causa de les llàgrimes retingudes.
Tan sols va ser un instant, però la meva intuïció, llavors ja bastant avançada, em deia que alguna cosa passava. Vam anar a buscar la Roser a la guarderia i quan totes tres vam arribar a casa, va deixar la criatura jugant amb una nina d’aquelles que porten piles i, a mi, em va asseure al sofà, amb la intenció d’iniciar una conversa gens quotidiana, però bastant important.- “Maria, filla, asseu-te, he de parlar amb tu. Veuràs... el teu pare...”
En veure que no continuava i que acotava el cap, amb tota la meva innocència, vaig preguntar-li què li passava al pare. Va alçar el cap i aquelles llàgrimes que abans havien estat degudament estancades dintre dels seus ulls, ara queien igual que l’aigua d’una aixeta que ha quedat mig oberta, lentament, i regalimaven pel seu rostre apagat.
- “El teu pare ha marxat de casa”. Ho va dir tristament, amb els ulls tancats i amb la mà tapant-se bona part de la boca, cosa que acostuma a fer quan el que diu és de bastant gravetat. A més a més, amb el to de veu amb que ho va dir, sabia que no es tractava d’un dels seus espontanis viatges de negocis d’aquella multinacional per a la qual treballava...; no, ara es tractava d’un viatge llarg i pel que es veia, definitiu.
Seguidament, va tancar els ulls, ara sí del tot, esperant alguna que altra resposta per part meva; no la vaig decebre.
- “Què passa? Com vols dir que ha marxat?”.
- “Doncs això, que ha fotut el camp d casa i ens ha deixat penjades a tu, la Roser i a mi!”M’ho va dir amb una certa agressivitat, i tot d’una sola tirada.La conversa no va anar més enllà, i a mesura que passaven els dies, jo trobava a faltar el meu pare, en Jose pels amics i la família, però el Josep Maria pels clients. Encara que abans no estava molt amb nosaltres per culpa de la feina, la seva absència provocava que es fes un buit en la casa, i més encara quan veia que no hi havia els seus pantalons, ni les seves camises, ni les seves corbates, ni fins i tot els seus bolígrafs i papers. Dins meu s’encenia un sentiment fins llavors desconegut, l’enyorança, i vaig madurar amb la idea que la portaria sempre a sobre. Però ara, amb 26 anys, després d’haver cursat i aprovat amb tots els meus esforços la llicenciatura de Periodisme, i després de treballar en un Mc Donals, fent els entreteniments d’una revista comarcal, de tornar a treballar en un altre Mc Donals i de, finalment, trobar la feina de la meva vida com a realitzadora d’un famós programa de televisió, em decidia a buscar el meu pare, ja que els ingressos estalviats durant tots aquells anys d’intens treball em permetien deixar la feina durant un cert temps per dedicar-m’hi en cos i ànima.
Però buscar el pare no era feina fàcil. Primer, havia de trobar i convèncer algú perquè m’acompanyés en la meva recerca; no em veia amb prou forces per emprendre un viatge a soles... Era aquí, on els sentiments van començar a entrar en joc. Ho vaig demanar al meu xicot, en Martí, i la proposta va ser considerada com una prova d’amor. Jo ja feia temps que no estava segura de continuar amb aquella relació, m’agobiava massa, no em deixava ser jo mateixa, havia d’estar pendent tot el dia del que feia i deia per tal de no perjudicar-lo ni emprenyar-lo. I allò de quedar cada dia... se’m feia pesat, i aquella situació ja em començava a cansar. Així doncs, la seva meditada resposta, que més aviat va semblar un monòleg de 10 minuts, va ser la gota que va vessar el vas i que posà un punt i final a una relació de 2 anys, plena de molts maldecaps, discussions i passions irrepetibles (ningú l’igualava al llit), però buida d’alegries i de moments per recordar; vaja, que ara mateix no recordo ni com ens vam conèixer, o sí que me’n recordo i no ho vull.
Qui em podria acompanyar a fer un viatge per les aigües més tèrboles de la meva vida? Qui em voldria donar una mà en un treball de recerca i d’investigació com aquell? La paraula “treball” es va retenir en la meva ment durant uns segons; ja ho tenia. En Ricard era la persona indicada. Amic de l’ESO, de Batxillerat i de carrera, s’havia especialitzat en periodisme d’investigació, i amb molt bona nota, per cert; a més, coneixia la meva situació familiar i, malgrat la distància, continuàvem trucant-nos i enviant-nos correus electrònics. Li vaig oferir la proposta i, com m’esperava, no la va rebutjar. Em va dir que seria com una pel•lícula del Sherlock Holmes, però a la catalana. Vam quedar que ens veuríem l’endemà a l’hora de dinar bar de davant la Facultat, i aquella nit, no vaig poder dormir gaire, i el poc que vaig dormir, va ser per somniar amb el pare, igual que la nit que va marxar.
Cansada de voltar d’un costat a l’altre de llit amb els ulls més oberts que un mussol, em vaig aixecar a les 7 del matí, em vaig dutxar i vaig anar a casa la mare, la qual es va sorprendre de veure’m allí tant d’hora. No li vaig dir què em ballava pel cap, més que res perquè sabia que no li agradaria gens. Abans, quan vivíem juntes, i li preguntava pel pare, ella canviava de tema ràpidament, o bé em deia: “Nena, el pare ha marxat de casa i no tornarà, fica-t’ho al cap.” Així doncs, li vaig dir que necessitava buscar fotografies de quan era petita per un projecte fotogràfic que teníem començat amb el Ricard. Vaig pujar a les habitacions sense fer soroll perquè la Roser encara dormia, i en entrar a l’habitació dels mals endreços, vaig ensopegar amb una pilota de tennis . Calia fer una neteja immediata en aquella cambra, o si més no, treure els objectes que obstaculitzaven el pas. Vaig trobar de tot: joguines, llençols, electrodomèstics espatllats, piles acabades, la motxilla de campaments, els sacs de dormir, la tenda de campanya, una televisió de les d’abans, o sigui, sense pantalla de plasma ni plana ni de color platejat,... Al final vaig trobar el que havia anat a buscar: una capsa plena de fotografies antigues, cartes, postals, records... Examinar tot aquell material allí era una incongruència, i me’l vaig emportar al pis. El Ricard va aparèixer per sorpresa, abans de l’hora que havíem quedat, amb tota la seva alegria que el caracteritza i amb unes ganes immenses de començar a investigar. Entre els dos ens vam posar a mirar les fotografies. Ell no es podia aguantar el riure en veure’m, amb tres anys, a la banyera de casa, tota despullada i sense cap mena de vergonya, i jo no podia evitar d’emocionar-me quan passaven per les meves mans fotografies plenes de records d’infantesa i, sobretot, de records paternals i d’una família (digueu-li tradicional) ben feliç. Doncs vam trobar de tot, com era de suposar, però res que ens pogués servir d’ajuda. Però finalment, ens vam endur una sorpresa; un paper amb un escrit, semblant a una carta, però bastant més curt. Deia així: “No vull viure amb una culpa tan gran i amb la por que algun altre dia torni a passar. No vull fer-te mal, ni a tu ni a les nenes, i per això he decidit marxar una temporada de casa, per canviar d’aires. T’estimo.”Estava clar, aquella nota només podia ser del pare, però... una temporada molt llarga, no? I quina era aquesta culpa tan gran? Què podia tornar a passar? El cap m’estava a punt d’esclatar i, en adornar-se’n, el Ricard em va dur a la cuina i em va preparar una til•la per tranquil•litzar-me; el que passa és que ell no sabia que, a mi, les til•les no em funcionen, més ben dit, em fan posar encara més nerviosa, però no li vaig dir res perquè el pobre ho havia fet amb la més bona de les intencions.Després d’aquella suposada revitalitzadora infusió, ens vam asseure al sofà per parlar sobre el tema. Ell creia que li hauria de preguntar a la mare què fou el que realment va passar, però jo no gosava, encara que haguessin passat molts anys d’ençà, sabia que la mare passaria del tema, o em fotria un crit, o simplement m’ignoraria. Ell insistia i, al final, sense tenir-les totes, vaig accedir. Es va oferir a portar-me amb cotxe a casa la mare. Va aparcar al davant i, com que no es podia aguantar de la intriga, es va esperar assegut al cotxe a que sortís. La Roser era a l’escola, fet del qual me’n vaig alegrar, ja que no volia que presenciés aquella escena. Agafant aire, ho vaig deixar anar: -“Per què va marxar el pare de casa?” Tal com m’esperava, la mare va canviar de tema preguntant-me si ja havia esmorzat, però jo vaig insistir: -“Per què?” Ella, fent-se la “longuis”, em va respondre dient: -“Per si vols que et prepari alguna cosa”. La contestació em va irritar tant que no em vaig poder contenir de dir-li de tot, vaig explotar en crits i llàgrimes, i això, va fer reaccionar la mare. Va deixar el que estava fent per venir al meu costat, asseure’s amb mi i parlar. Era el primer cop a la vida que em vaig sentir tractada com una persona adulta per la meva mare. Sí, sí, sona una mica estrany dir això amb 26 anys, però és així, sempre em parlava i m’explicava les coses com si sigués una nena petita, a la qual se li ha de mastegar tot perquè ho entengui. Finalment, em va dir que ella no sabia per què havia marxat, que un bon dia va desaparèixer, com aquell que va a buscar tabac i no torna, sense dir res a ningú, ni tan sols a ella, que ho va descobrir en arribar a casa. Jo sabia que era mentida, i li vaig mostrar la nota. Instantàniament, em va dir d’on l’havia tret, on l’havia trobat. Vaig ser-li sincera (qualitat que havia heretat del pare, i no d’ella), explicant-li la meva recerca, l’ajuda del Ricard, i la trobada de la nota a la capsa de les fotografies. – “Ja m’ha semblat estrany que vinguessis a veure’m tan aviat....”. Va dir posant cara de decepció. Tot i així, no va voler dir-me la veritat, i es va justificar dient-me que no calia remoure els fantasmes del passat i que “ojos que no ven, corazón que no siente”. La seva resposta em va irritar tant que un sentiment de frustració i ràbia em va recórrer per tot l’estómac, provocant-me nàusees. Per un cop a la meva vida, no em vaig sentir a gust a casa, a la meva pròpia casa, en què vaig néixer i viure més de la meitat de la meva vida. Vaig fugir d’allí. Em sentia humiliada, decebuda, ferida, frustrada, enrabiada,.... Tota jo estava feta un embolic, però el Ricard em va ajudar a revifar-me, i ara no amb til•les, sinó amb un petó que no m’esperava, que anava directe a la galta, però degut a que vaig girar el cap, va fregar la part superior esquerra dels meus llavis. La ment em va quedar en blanc, no vaig saber reaccionar, i ell, immediatament, va girar el cap i es disculpà, dient-me que no ho volia fer, que no era la seva intenció, que no m’enfadés amb ell, que no em pensés que ell... Va tornar a girar el cap, les nostres mirades es van creuar, ens vam posar vermells i vam esclatar a riure. Aquella situació graciosa em va alegrar el dia, una dia que el vam passar rient, mirant la televisió, escoltant música, jugant al parxís i al trivial. A les nou del vespre vam decidir anar al telepizza a menjar alguna cosa i després vam sortir de festa, a una discoteca pija d’allí al costat. Malgrat el preu excessivament elevat dels cubates, vam beure bastant, vam passar d’un mínim estat d’alegria al millor dels màxims estats d’absoluta excitació embriagadora. A les 6 del matí vam tornar al pis, gairebé arrossegant-nos pel terra, parant a cada cantonada per culpa dels maleïts atacs a l’estòmac que ens estava produint aquella llarga nit amb regust a vodka. Visc en un primer, però ens va ser impossible pujar aquells quinze graons, així que vam polsar el botó de l’ascensor, i quan es van obrir les portes, el Ricard em va donar una petita empenta, però que en aquelles condicions, va provocar que me em mengés, literalment, el terra. Ell es va posar les mans al cap en motiu d’exclamació i va intentar aixecar-me; va agafar-me del braç i em va impulsar cap amunt, en direcció cap a ell. L’impuls va fer la resta, que em va balancejar fent-me xocar amb el seu cos, ebri, calent i excitat. Ens vam mirar, però estàvem tant a prop que era difícil mirar-nos als dos ulls, així que vaig recular, però ell es va tornar a atansar, i vaig topar d’esquenes amb el vidre de l’ascensor. Em va fer un petó, desesperat, apassionat, amb llengua, directe i calent, però alhora dolç. La porta es va tancar i ell encara em va apretar més contra el vidre que estava fred. Va agafar-me els braços i, de manera ràpida però suaument, me’ls va tirar amunt, em va col•locar les mans a sobre el cap i els seus llavis i la seva boca van començar a baixar per la barbeta, el coll, les espatlles i els pits. Llavors vaig obrir els ulls un instant i me’n vaig adonar que la porta estava oberta, cosa que em va fer una mica de vergonya per si ens veia algú; però, en canvi, no podia i no volia deixar aquell joc, m’encantava, i ara semblava que les mans començaven a tenir un paper important, marcant un recorregut per tot el meu cos començant pel cap, el cabell el clatell, l’esquena, els pits, la panxa, el cul... Aquí, la ma esquerra va tirar avall, a la cuixa i em va aixecar la cama, doblegant-la en angle de 90º. M’estava morint de plaer, feia molt temps que no em sentia tant excitada. Vaig pensar que en Martí no arribava ni a la sola de la sabata al Ricard, i vaig somriure, mentre sentia com el Ricard intentava abaixar la cremallera dels meus pantalons. Era inútil, fins i tot a mi em costava a vegades, així que li vaig agafar la mà i me’l vaig endur dins el pis, abans que la porta de l’ascensor es tornés a tancar. Estàvem tant excitats que no vam ni arribar al llit. Quan me’n vaig adonar ja tenia els pantalons trets i mentre ell em treia la tanga jo li anava descordant el cinturó i després els texans. Ell va fer lloc al moble del rebedor traient d’una revolada totes les figures, gerros, records i fotografies, i jo em vaig asseure a sobre, a la punta, ja sense la part de baix, amb les cames obertes, mentre ell, lentament, m’anava tocant, besant i traient-me la brusa i els sostens. Estava tant excitada i tant borratxa... Llavors vaig obrir els ulls, i vaig observar que ell encara duia la samarreta. Li vaig treure, i en llençar-la al terra vaig veure que estava molt alta, massa, i potser allò era incòmode per a ell. Així que vam anar a l’habitació, corrents, amb ganes de fer l’amor. Ens vam estirar al llit, em va besar, tocar, masturbar i penetrar com mai ningú m’ho havia fet, i evidentment, per no ser egoista, jo també li vaig saber donar aquell plaer que ell tant desitjava i buscava.L’endemà em vaig despertar i ell ja no hi era. A la cuina vaig trobar una nota que deia: “Et truco!” Tenia molt mal de cap, vaig prendre’m un gelocatil i vaig intentar recordar què havia passat ahir a la nit. És clar que sabia que en Ricard i jo ens ho havíem muntat! Però no recordava l’ordre cronològic dels esdeveniments d’aquella nit. Els esforços van ser inútils, però bé, la qüestió és que havíem fet l’amor, com dos animals salvatges enmig de la natura o, en aquell cas, enmig de Barcelona.
El dia no podia haver començat de manera més estranya, però tot i així, vaig continuar buscant el pare. Vaig trucar a l’empresa on treballava. Em va respondre la secretària, amb una veuaguda, dolça, i un pèl pàmfila. Li vaig explicar, a grans trets, què volia, em va dir que m’esperés, va posar-me el fil musical i em va concertar cita amb el director per aquella mateixa tarda. Vaig agrair-li l’amabilitat i la rapidesa. A les 18 hores digitals ja estava allí, assentada en una saleta amb unes cadires tapissades amb tela blava i tot un revister ple de revistes, diaris, passatemps i còmics. Em vaig preguntar qui era aquell que llegia els còmics, una criatura esperant-se en una saleta claustrofòbica? Vaig començar a posar en dubte la serietat d’aquella empresa. Mentre pensava quina revista escollir, la porta es va obrir i va entrar un home, d’uns 50 anys, amb bigoti, cabells grisos i ulleres, vestit amb l’uniforme de treball amb l’anagrama de la marca. Vaig pensar que aquell podria ser el meu pare, per l’edat. Vaig dir-li hola i em va mirar sorprès, com si no s’hagués adonat que hi hagués algú. Va contestar amb un “ei” apagat i la conversa es va quedar aquí. Quin personal més ranci, oi? Ara sí, vaig pensar que potser eren els treballadors qui llegien aquells còmics, i vaig agafar una “muy interesante” de la qual em va agradar la seva portada: “el orgasmo femenino”. Vaig obrir-la per les pàgines centrals i mentre quan tot just havia començat a endinsar-me en aquella lectura instructiva, mai millor dit, vaig sentir la veu de la secretària. Em va acompanyar fins el despatx del director. Em vaig quedar meravellada en veure com n’estava de net i impecable, i quins quadres més rars... En González, que així es deia, em va rebre amb una gran ovació. -“Així que tu ets la Maria, oi? El teu pare m’ha parlat molt de tu.” Com volia dir? Li havia parlat? Vaig dir-li que s’expliqués, i així ho va fer, oferint-me abans, però, seient. –“ El teu pare i jo érem molt amics, la nostra relació anava més enllà de la feina, érem grans amics, millors amics, ens teníem molta confiança...., i encara la tenim”. M’acabava d’asseure però allò va fer que em tornés a aixecar. Amb els ulls com unes taronges, li vaig dir que seguís. - “Durant tot aquest temps, tu i la teva mare no heu sabut res del teu pare, en canvi, jo hi he mantingut un contacte, podríem dir, que bastant estret.” Llavors em va sonar el mòbil, era en Ricard, li vaig dir que estava enfeinada i que ja el trucaria. Vaig continuar escoltant el director. – “Maria, no entraré en detalls, li diré al teu pare que l’estàs buscant, segur que se n’alegrarà molt, així ho volia, no pateixis, segur que et tornarà contesta, ho està desitjant des de fa molt de temps.” -“Però com? Què? On es el meu pare?” –“ Ho sento, si hi ha algú que t’hagi de donar alguna explicació, és ell, i tranquil•la que te la donarà. Ara, siusplau, hauries de marxar, tinc un treballador que m’espera.” Va acompanyar-me fins a la porta, i jo, perplexa, no vaig saber reaccionar, no vaig saber què dir-li ni com actuar. En fi, de la meva poca-soltada me’n vaig adonar més tard. Durant el camí vaig pensar en que el meu pare es trobava bé, o sigui, que estava viu, ja que algun dia havia pensat que potser estava mort, però ara sabia certament que no era així. Estava bé, i pel que es veia, el senyor González continuava mantenint-hi el contacte. Això volia dir que vivia allí a Barcelona? No recordava que l’amistat entre ells dos fos tan intensa, però bé, almenys no estava totalment fora del seu cercle d’amics. Llavors se’m va acudir que potser no només ell hi havia mantingut el contacte, potser els altres treballadors de l’empresa, aquells amb els que anava a fer la cerveseta cada vespre, també en sabien alguna cosa, potser aquell treballador ranci de la saleta... I com és que aquell peix gros, solter d’or, sabia el meu nom? Un munt de dubtes i preguntes sense resposta van envair la meva ment, i de manera gairebé inconscient, ja havia aparcat el cotxe. Vaig pujar al pis, i al replà de l’escala hi havia el Ricard. Estava tan capficada en el tema del pare, que ni el vaig veure. Semblava preocupat, la meva resposta a la seva trucada d’abans el devia haver sobtat. Vam entrar, vaig preparar un cafè (que ens convenia als dos), ens vam asseure al sofà i li vaig explicar tot. Em va dir que havia sigut un imbècil de pensar que no volia saber res d’ell, i ens vam posar a riure. –“No pateixis, segur que et trucarà” –“Tu creus? –“N’estic del tot segur. Pel que em dius, aquest tal González coneix molt bé al teu pare, i segur que no t’ha mentit.” –“Suposo que tens raó” . –“I tant que tinc raó! Jo sempre la tinc! En canvi tu mai...” Vaig posar cara d’enfadada i li vaig tirar un coixí pel cap, ell me’l va tornar i em va fer pessigolles a la panxa. Aquella baralla infantil s’acabà amb el més placenter dels jocs adults, però aquell dia ho vam fer al sofà, o més ben dit a la moqueta, ja que vam acabar caient. Un cop satisfets els nostres desigs sexuals, em va fer una proposta: - “Què t’assembla si vinc a viure amb tu?”. La pregunta em va sonar un pèl compromesa, què li havia de dir? La veritat és que necessitava algú amb qui compartir les despeses del pis, però d’una altra banda, no volia precipitar-me en una relació que no havia ni començat, i no volia que es fes unes il•lusions que no eren; ell se’m va avançar: “Tranquil•la, és que sé que necessites algú per compartir pis i jo ja estic fart de viure amb els pares, em vull emancipar.” La manera en que ho va dir em va fer gràcia i em vaig posar a riure, però vaig haver de parar perquè els muscles de la panxa em feien mal. –“D’acord, pots venir a viure aquí, però amb unes quantes condicions: ens repartirem les feines de la casa, faràs el dinar tu perquè a mi se’m dóna fatal, i em portaràs com una reina; què t’assembla?” –“Perfecte! Estaré encantat de ser el teu esclau!” I se’m va tornar a tirar a sobre, i vam tornar a fer l’amor, ara a sobre de la taula del menjador. Després me’n vaig adonar que les persianes estaven totalment aixecades i que no hi havia cortines; si algú ens hagués vist... Però no m’importà massa.L’endemà es començà a instal•lar, i mentre l’ajudava a omplir l’armari, va sonar el telèfon. Era la secretària del González. –“El senyor González m’ha donat aquesta adreça perquè li faci arribar, se l’apunta?” Vaig agafar paper i llapis i ho vaig anotar. “ C/ Raiers, 3. Urbanització Llabossona. 25500- La Pobla de Segur”. Li vaig donar les gràcies i va penjar. En Ricard em va mirar i em va dir: –“Anem-hi ara mateix!” No ho vam dubtar ni un segon. Va conduir ell i, mentrestant, jo li anava indicant quines carreteres havia d’agafar per tal d’arribar a aquell poble prepirinenc. Cap dels dos hi havia anat mai, i vam tenir alguns que altres problemes de localització. Un cop arribats allí, vam deixar el cotxe al costat de la plaça de l’arbre, i vam decidir que, malgrat el fred (que ens semblava molt més incrementat que el de Barcelona) aniríem fins aquella adreça a peu, i així, de pas, faríem una mica de ruta pel poble. Vam trobar la casa. Era una casa d’aquelles de nova construcció, adossades, pintada de color grisós i amb un arbre no gaire alt a l’entrada. Els nervis em corrien per dins i en Ricard m’ho notà. Em va dir si volia que marxés, però jo preferia que estigués al meu costat. Vaig trucar al timbre i vaig notar que el cor m’anava a cent, o a mil, i quan la porta es va obrir, els batecs per segon es van anar incrementant fins al punt que em pensava que el meu cor s’havia parat a causa d’una sobrecàrrega. El vaig veure allí, amb 15 anys més, amb algun que altre cabell blanc. S’havia deixat barba, i no se si per això o per la panxa que tenia, que el vaig veure més vell. Primer em vaig fixar en el cos, probablement perquè estava uns quants graons més amunt. Llavors el vaig mirar. Em mirava, fixament, amb un tel brillant davant dels ulls que em recordaven els de la mare quan em va venir a buscar a l’escola, el dia que va desaparèixer. Llavors va baixar les escales i va obrir el porticó que separava el carrer de la propietat privada. Va adonar-se que venia amb algú, no havia vist al Ricard i el va saludar dient-li: “-Hola noi”. Després em va mirar a mi, ara de més a prop, però encara ens continuava separant aquella porteta simbòlica. No vaig saber què dir-li, i ell tampoc a mi. Semblava un anunci de torrons “vuelve, a casa vuelve” però amb la variant que no era Nadal. Finalment, vaig reaccionar dient-li -“Hola pare”. Ho havia dit el meu cor, que ara semblava que tornava a bategar. Llavors, ell em va abraçar, tant fortament que no podia ni respirar, però va ser la millor abraçada que m’han donat a la meva vida. Vaig sentir com una llàgrima humida em queia per l’espatlla, i això va fer que jo també trenqués a plorar. Quanta emoció, quant passat retrobat, quantes llàgrimes caigudes que ara, per fi, podien ser eixugades pel seu causant...Ens va convidar a passar . Era una casa decorada amb motius bastant ètnics, amb fusta, i dissenys bastant moderns. Em vaig fixar amb el quadres que hi havia penjats al passadís, molt estranys, com aquells que hi havia al despatx del González. Ens va preguntar si volíem alguna prendre alguna cosa, jo li vaig demanar una cervesa, i el Ricard, una sense alcohol. Ens vam asseure al sofà del menjador, el pare en una butaca i nosaltres al davant, en un sofà de 4 places. Llavors vam començar una conversa que recordaré tota la vida. –“Estic content de veure’t, Maria, temia que no vinguessis, saps? I bé, si no haguessis vingut, ho hagués entès.” –“Si he vingut és perquè crec que em mereixo alguna explicació, i la mare també.” -“A la Rosa?” –“Clar, vas marxar, sense dir res a ningú, solament deixant una nota que fins l’altre dia no vaig llegir.” Em va mirar amb ulls de no saber què estava dient. –“Com? Què t’ha explicat ella?” Davant el seu desconeixement, li vaig respondre que no sabia res, i que si sabia alguna cosa era gràcies a la trobada del paper. Es va quedar perplex, no s’ho imaginava. Es pensava que la Rosa (com li diu ell ara) m’havia parlat algun dia dels motius de la seva fugida, si més no, una mica. –“Devia tenir massa feina fent-se l’enseminació artificial...”. Per què no m’havia dit res la mare? Tant fort era tot plegat? Li vaig demanar que m’expliqués tota la veritat. –“Bé, t’ho explicaré. La relació entre la teva mare i jo mai va ser del tot... Bé, la veritat és que no sé si ens vam arribar a estimar mai. Ens coneixíem de petits, com ja saps, havíem anat junts a escola, i les nostres famílies tenien una relació bastant estreta, i encara que després ens haguéssim separat, acadèmicament parlant, els nostres pares mantenien igualment el contacte i molts caps de setmana quedàvem en alguna casa per fer un gran dinar tots plegats. Per tant, si vam començar a sortir, va ser perquè estàvem bastant temps junts i, tot s’ha de dir, perquè els nostres pares ens hi animaven. En la nostra relació hi havia un element clau, el sexe, que era gairebé l’únic que ens feia seguir junts, i vam confondre l’atracció sexual amb l’amor. Ens pensàvem que estàvem enamorats, però ens equivocàvem, i al cap d’un any i mig ens vam casar, amb el ple consentiment dels nostres pares, que estaven encantats de la vida. Al cap d’un any vas néixer tu i el nostre va empitjorar progressivament a mesura que anaves creixent. S’havia acabat la passió, i suposo que calia buscar-la fora de casa.” Va callar un segon, suficientment llarg per poder intervenir –“Vas anar de putes?” –“No, no, encara que molts cops se m’hagués passat pel cap. Ho vaig tenir més fàcil... Com ja saps, treballava a l’empresa del meu amic González. Érem molt amics, ens vam conèixer en la nostra plena joventut, quan encara no sortia amb la Rosa, i bé, ja ho saps, és un d’aquells amics de tota la vida. En aquell moment de crisi matrimonial em va ajudar molt, sortíem plegats, a les nits, als pubs, o als bars. A vegades també anàvem al Bingo, o a veure el Barça al Camp Nou. Fins al punt que el nostre es va convertir en més que una amistat.” Va parar un segon per fer un glop de cervesa i va continuar. -“Un dia, em va dir si volia anar a sopar amb ell en un restaurant mexicà que li havien recomanat. Així ho vam fer, i collons,... encara me’n recordo d’aquella salsa picant que em van posar a sobre de la carn! Bé, el fet és que, en certa manera, se’m va declarar.” La meva cara de sorpresa el va alertar. –“No, no! No em va demanar per casar-me amb ell, encara... Em va explicar que des que érem joves, sentia alguna cosa per mi, que al principi es pensava que simplement era apressi i amistat, però que al pas dels anys, i més llavors que estàvem més estona junts, els seus sentiments cap a mi havien augmentat considerablement, fins al punt que es pensava que estava enamorat de mi, o almenys, sentia alguna cosa especial. Evidentment, allò em va sobtar molt, tant, que vaig marxar del restaurant! En gairebé una setmana no vaig anar a treballar, no li contestava les trucades, ni al fix ni al mòbil, i l’excusa que li donava a ell i a vosaltres és que tenia un mal d’estómac impressionant. Però clar, al final, la veritat es va descobrir, no ho podia amagar més, i vaig decidir anar-lo a veure. Jo també estava confós. Aquells dies voltant per casa i pel llit els vaig passar pensant i menjant-me el coco, fins que vaig arribar a la conclusió que havia d’afrontar la realitat i portar les coses amb naturalitat i com un home adult. Si el meu jefe i amic estava enamorat de mi, li havia de dir que no hi tenia res a fer, però que em sabria molt de greu si es trencava la nostra amistat. Així doncs, vaig parlar amb ell. Vam acordar continuar tenint la relació que teníem fins ara, fent com si no hagués passat res. Però no va ser així, cada cop ens fèiem més íntims, cada cop sortíem més i ens teníem més confiança l’un a l’altre. Quan no treballava, em passava més hores fora de casa, amb ell, que amb la família. Al final, la cosa ja va passar del límit, i amb la Rosa hi passava molt poques hores, i quan la veia sempre ens acabàvem enfadant. Fins que un dia –va engolir saliva- ens vam barallar, res, per qualsevol tonteria, i se’m va escapar la mà i li vaig clavar una bufetada. Jo no volia, no sé què em va passar i em vaig espantar molt, tenia por de mi mateix. No entenia la meva actitud. Semblava com si la nostra mala relació s’hagués traduït en un acte de violència, i no volia que allò succeís. Vaig marxar, sense donar cap explicació, només la nota que has trobat, uns dies, i em vaig estar a casa del Paco, pensant i reflexionant sobre el que estava succeint. Ell em va ajudar molt, i em va aclarir les idees. Vaig arribar a la conclusió que realment no m’estimava a la Rosa, que tots aquells anys havia estat un egoista amb ella, i sobretot, amb mi mateix, i aquella bufetada va ser la gota que va vessar el vas i que va fer que me n’adonés de la gran bogeria que estava fent. Així que la vaig anar a veure, i li vaig explicar com em sentia, i quins eren els meus sentiments en aquell moment i durant tots aquells anys. Ella tampoc devia estar gaire convençuda d’estimar-me, ja que no va dubtar gaire a acceptar el divorci que li vaig demanar; però una cosa sí que em va dir: que no m’apropés a tu, ni a ella, perquè sinó us faria mal, i que no em volia tornar a veure, i que si tu, algun dia preguntaves per mi, simplement et diria que un bon dia vaig marxar sense dir res, que és el que t’ha estat dient fins ara. A mi, evidentment, això no em va agradar, tu erets la meva filla, per què m’havia de separar de tu? El problema el tenia amb ella, no amb tu,... Però bé, vaig accedir, suposo perquè em sentia culpable de tota aquella situació –va tornar a fer un glop de la cervesa-. I no et pensis que durant tot aquest temps no he volgut saber res de tu, eh? Al contrari, molts cops t’havia anat a espiar a la sortida de l’escola, però vaig entendre que allò no ho podia fer, que era il•legal i immoral, així que vaig parar, em vaig conscienciar, i vaig començar una vida nova, intentant oblidar tot el que m’havia passat.”
Finalment, va semblar que es relaxés. Jo, sorpresa i emocionada, vaig preguntar-li on havia estat tot aquell temps. –“Primer allí, a Barcelona, al pis que hi té el Paco, però després, ja vaig venir cap aquí a Pobla, perquè el Paco hi tenia emparaulada una casa, i la vam pagar entre els dos, i ara vivim aquí; bé, jo més que ell, ja que ell ha d’estar més temps a Barcelona per la feina.” –“Però ara, tu on treballes?” -“Aquí, al costat, a Tremp, a una petita oficina que va obrir l’empresa. En sóc l’encarregat”. Em va sobtar tanta bona amistat i tants privilegis amb el González, que per cert, ara ell li deia Paco, quines confiances, no? Li vaig dir, i la resposta va ser inesperada: -“El Paco i jo estem junts i, de fet, ens volem casar d’aquí tres mesos”. Vaig quedar-me sense paraules, bocabadada,... Va continuar: -“El Paco em va fer obrir els ulls, em va fer sortir de l’armari, em va fer descobrir un món nou, amb ell vaig veure que la vida s’havia de viure amb el cor, intensament, sense remordiments, vivint el present. Perquè la vida és maca, i encara que hi hagin moments difícils, s’ha de seguir endavant, compartint-ho tot amb les persones que tens al voltant, les persones que estimes, siguin dones o homes,....-” El discurs em va semblar bastant “peace and love”. Mai m’hauria imaginat que un home com el meu pare, tant catòlic que era, tant aplicat a la família i a la feina, tant tradicional que el considerava, ara pogués donar-me sermons de moral moderna. El meu pare era gai! Em va semblar una passada, però un canvi positiu. Ens vam mirar, els seus ulls li brillaven d’alegria, els meus d’emoció, va somriure, i ens vam abraçar fortament. En acabat, vaig observar en Ricard: estava flipant, i la seva cara d’estupefacció em va fer riure, i vam acabar rient tots. Ens vam quedar una estona més parlant, però quan vam veure que s’estava fent tard, vam dir de marxar. El pare ens va proposar per quedar-nos a sopar, però els dos teníem ganes d’arribar a casa. Li vaig donar la meva adreça i el número del mòbil; va dir que em trucaria per parlar més amb mi i per quedar algun dia i fer un dinar tots junts, amb el Paco, així el coneixeria millor, abans de la boda, a la qual ens convidava. Així que vam tornar a agafar el cotxe, i vam enfilar un altre cop cap a Barcelona, amb un gust amarg a la boca, i no per la cervesa, sinó per la barreja de sentiments que s’havia format en el meu interior.
Buscar el meu pare va ser el millor vaig poder fer. Gràcies a aquesta decisió, la meva vida va agafar una altra direcció. Vaig trobar l’amor de la meva vida (en Ricard), em vaig retrobar amb el meu pare, i vaig descobrir que la gent canvia, i que els papers de bons i dolents, es poden intercanviar. El meu pare va desaparèixer, igual que una fulla en una ventada de tardor, confosa perquè no sap quin cop d’aire seguir, però, finalment, trobà el camí que el portà a la felicitat i que el va fer retrobar amb la seva filla i, sobretot, amb si mateix.
Feia molt de temps que desitjava fer-ho, però fins aquell dia no vaig tenir valor. Probablement perquè abans era massa petita o potser perquè tenia por d’enfrontar-me a la realitat o, si més no, de ser decebuda. Però ho havia de fer, havia de buscar el meu pare; sigués on sigués, li havia de preguntar per què va marxar de casa, tant de sobte, sense dir res a ningú o, almenys ,a les seves dues filles.Quan va desaparèixer, jo tenia 11 anys, i feia 5è de primària en un col•legi de monges carmelites. Els meus pares van optar per l’educació privada, potser perquè ells també hi van anar, i també perquè eren bastant religiosos, tot s’ha de dir. Com cada tarda, la mare em va venir a buscar a la sortida de l’escola, però aquell dia fou diferent. Sí, em va donar un petó, però era un petó fred, com si abans de donar-me’l, hagués estat jugant amb un glaçó; no solament ho estaven els seus llavis, també tota la seva cara, aquelles galtes pigades que jo havia heretat estaven glaçades i els seus ulls brillaven a causa de les llàgrimes retingudes.
Tan sols va ser un instant, però la meva intuïció, llavors ja bastant avançada, em deia que alguna cosa passava. Vam anar a buscar la Roser a la guarderia i quan totes tres vam arribar a casa, va deixar la criatura jugant amb una nina d’aquelles que porten piles i, a mi, em va asseure al sofà, amb la intenció d’iniciar una conversa gens quotidiana, però bastant important.- “Maria, filla, asseu-te, he de parlar amb tu. Veuràs... el teu pare...”
En veure que no continuava i que acotava el cap, amb tota la meva innocència, vaig preguntar-li què li passava al pare. Va alçar el cap i aquelles llàgrimes que abans havien estat degudament estancades dintre dels seus ulls, ara queien igual que l’aigua d’una aixeta que ha quedat mig oberta, lentament, i regalimaven pel seu rostre apagat.
- “El teu pare ha marxat de casa”. Ho va dir tristament, amb els ulls tancats i amb la mà tapant-se bona part de la boca, cosa que acostuma a fer quan el que diu és de bastant gravetat. A més a més, amb el to de veu amb que ho va dir, sabia que no es tractava d’un dels seus espontanis viatges de negocis d’aquella multinacional per a la qual treballava...; no, ara es tractava d’un viatge llarg i pel que es veia, definitiu.
Seguidament, va tancar els ulls, ara sí del tot, esperant alguna que altra resposta per part meva; no la vaig decebre.
- “Què passa? Com vols dir que ha marxat?”.
- “Doncs això, que ha fotut el camp d casa i ens ha deixat penjades a tu, la Roser i a mi!”M’ho va dir amb una certa agressivitat, i tot d’una sola tirada.La conversa no va anar més enllà, i a mesura que passaven els dies, jo trobava a faltar el meu pare, en Jose pels amics i la família, però el Josep Maria pels clients. Encara que abans no estava molt amb nosaltres per culpa de la feina, la seva absència provocava que es fes un buit en la casa, i més encara quan veia que no hi havia els seus pantalons, ni les seves camises, ni les seves corbates, ni fins i tot els seus bolígrafs i papers. Dins meu s’encenia un sentiment fins llavors desconegut, l’enyorança, i vaig madurar amb la idea que la portaria sempre a sobre. Però ara, amb 26 anys, després d’haver cursat i aprovat amb tots els meus esforços la llicenciatura de Periodisme, i després de treballar en un Mc Donals, fent els entreteniments d’una revista comarcal, de tornar a treballar en un altre Mc Donals i de, finalment, trobar la feina de la meva vida com a realitzadora d’un famós programa de televisió, em decidia a buscar el meu pare, ja que els ingressos estalviats durant tots aquells anys d’intens treball em permetien deixar la feina durant un cert temps per dedicar-m’hi en cos i ànima.
Però buscar el pare no era feina fàcil. Primer, havia de trobar i convèncer algú perquè m’acompanyés en la meva recerca; no em veia amb prou forces per emprendre un viatge a soles... Era aquí, on els sentiments van començar a entrar en joc. Ho vaig demanar al meu xicot, en Martí, i la proposta va ser considerada com una prova d’amor. Jo ja feia temps que no estava segura de continuar amb aquella relació, m’agobiava massa, no em deixava ser jo mateixa, havia d’estar pendent tot el dia del que feia i deia per tal de no perjudicar-lo ni emprenyar-lo. I allò de quedar cada dia... se’m feia pesat, i aquella situació ja em començava a cansar. Així doncs, la seva meditada resposta, que més aviat va semblar un monòleg de 10 minuts, va ser la gota que va vessar el vas i que posà un punt i final a una relació de 2 anys, plena de molts maldecaps, discussions i passions irrepetibles (ningú l’igualava al llit), però buida d’alegries i de moments per recordar; vaja, que ara mateix no recordo ni com ens vam conèixer, o sí que me’n recordo i no ho vull.
Qui em podria acompanyar a fer un viatge per les aigües més tèrboles de la meva vida? Qui em voldria donar una mà en un treball de recerca i d’investigació com aquell? La paraula “treball” es va retenir en la meva ment durant uns segons; ja ho tenia. En Ricard era la persona indicada. Amic de l’ESO, de Batxillerat i de carrera, s’havia especialitzat en periodisme d’investigació, i amb molt bona nota, per cert; a més, coneixia la meva situació familiar i, malgrat la distància, continuàvem trucant-nos i enviant-nos correus electrònics. Li vaig oferir la proposta i, com m’esperava, no la va rebutjar. Em va dir que seria com una pel•lícula del Sherlock Holmes, però a la catalana. Vam quedar que ens veuríem l’endemà a l’hora de dinar bar de davant la Facultat, i aquella nit, no vaig poder dormir gaire, i el poc que vaig dormir, va ser per somniar amb el pare, igual que la nit que va marxar.
Cansada de voltar d’un costat a l’altre de llit amb els ulls més oberts que un mussol, em vaig aixecar a les 7 del matí, em vaig dutxar i vaig anar a casa la mare, la qual es va sorprendre de veure’m allí tant d’hora. No li vaig dir què em ballava pel cap, més que res perquè sabia que no li agradaria gens. Abans, quan vivíem juntes, i li preguntava pel pare, ella canviava de tema ràpidament, o bé em deia: “Nena, el pare ha marxat de casa i no tornarà, fica-t’ho al cap.” Així doncs, li vaig dir que necessitava buscar fotografies de quan era petita per un projecte fotogràfic que teníem començat amb el Ricard. Vaig pujar a les habitacions sense fer soroll perquè la Roser encara dormia, i en entrar a l’habitació dels mals endreços, vaig ensopegar amb una pilota de tennis . Calia fer una neteja immediata en aquella cambra, o si més no, treure els objectes que obstaculitzaven el pas. Vaig trobar de tot: joguines, llençols, electrodomèstics espatllats, piles acabades, la motxilla de campaments, els sacs de dormir, la tenda de campanya, una televisió de les d’abans, o sigui, sense pantalla de plasma ni plana ni de color platejat,... Al final vaig trobar el que havia anat a buscar: una capsa plena de fotografies antigues, cartes, postals, records... Examinar tot aquell material allí era una incongruència, i me’l vaig emportar al pis. El Ricard va aparèixer per sorpresa, abans de l’hora que havíem quedat, amb tota la seva alegria que el caracteritza i amb unes ganes immenses de començar a investigar. Entre els dos ens vam posar a mirar les fotografies. Ell no es podia aguantar el riure en veure’m, amb tres anys, a la banyera de casa, tota despullada i sense cap mena de vergonya, i jo no podia evitar d’emocionar-me quan passaven per les meves mans fotografies plenes de records d’infantesa i, sobretot, de records paternals i d’una família (digueu-li tradicional) ben feliç. Doncs vam trobar de tot, com era de suposar, però res que ens pogués servir d’ajuda. Però finalment, ens vam endur una sorpresa; un paper amb un escrit, semblant a una carta, però bastant més curt. Deia així: “No vull viure amb una culpa tan gran i amb la por que algun altre dia torni a passar. No vull fer-te mal, ni a tu ni a les nenes, i per això he decidit marxar una temporada de casa, per canviar d’aires. T’estimo.”Estava clar, aquella nota només podia ser del pare, però... una temporada molt llarga, no? I quina era aquesta culpa tan gran? Què podia tornar a passar? El cap m’estava a punt d’esclatar i, en adornar-se’n, el Ricard em va dur a la cuina i em va preparar una til•la per tranquil•litzar-me; el que passa és que ell no sabia que, a mi, les til•les no em funcionen, més ben dit, em fan posar encara més nerviosa, però no li vaig dir res perquè el pobre ho havia fet amb la més bona de les intencions.Després d’aquella suposada revitalitzadora infusió, ens vam asseure al sofà per parlar sobre el tema. Ell creia que li hauria de preguntar a la mare què fou el que realment va passar, però jo no gosava, encara que haguessin passat molts anys d’ençà, sabia que la mare passaria del tema, o em fotria un crit, o simplement m’ignoraria. Ell insistia i, al final, sense tenir-les totes, vaig accedir. Es va oferir a portar-me amb cotxe a casa la mare. Va aparcar al davant i, com que no es podia aguantar de la intriga, es va esperar assegut al cotxe a que sortís. La Roser era a l’escola, fet del qual me’n vaig alegrar, ja que no volia que presenciés aquella escena. Agafant aire, ho vaig deixar anar: -“Per què va marxar el pare de casa?” Tal com m’esperava, la mare va canviar de tema preguntant-me si ja havia esmorzat, però jo vaig insistir: -“Per què?” Ella, fent-se la “longuis”, em va respondre dient: -“Per si vols que et prepari alguna cosa”. La contestació em va irritar tant que no em vaig poder contenir de dir-li de tot, vaig explotar en crits i llàgrimes, i això, va fer reaccionar la mare. Va deixar el que estava fent per venir al meu costat, asseure’s amb mi i parlar. Era el primer cop a la vida que em vaig sentir tractada com una persona adulta per la meva mare. Sí, sí, sona una mica estrany dir això amb 26 anys, però és així, sempre em parlava i m’explicava les coses com si sigués una nena petita, a la qual se li ha de mastegar tot perquè ho entengui. Finalment, em va dir que ella no sabia per què havia marxat, que un bon dia va desaparèixer, com aquell que va a buscar tabac i no torna, sense dir res a ningú, ni tan sols a ella, que ho va descobrir en arribar a casa. Jo sabia que era mentida, i li vaig mostrar la nota. Instantàniament, em va dir d’on l’havia tret, on l’havia trobat. Vaig ser-li sincera (qualitat que havia heretat del pare, i no d’ella), explicant-li la meva recerca, l’ajuda del Ricard, i la trobada de la nota a la capsa de les fotografies. – “Ja m’ha semblat estrany que vinguessis a veure’m tan aviat....”. Va dir posant cara de decepció. Tot i així, no va voler dir-me la veritat, i es va justificar dient-me que no calia remoure els fantasmes del passat i que “ojos que no ven, corazón que no siente”. La seva resposta em va irritar tant que un sentiment de frustració i ràbia em va recórrer per tot l’estómac, provocant-me nàusees. Per un cop a la meva vida, no em vaig sentir a gust a casa, a la meva pròpia casa, en què vaig néixer i viure més de la meitat de la meva vida. Vaig fugir d’allí. Em sentia humiliada, decebuda, ferida, frustrada, enrabiada,.... Tota jo estava feta un embolic, però el Ricard em va ajudar a revifar-me, i ara no amb til•les, sinó amb un petó que no m’esperava, que anava directe a la galta, però degut a que vaig girar el cap, va fregar la part superior esquerra dels meus llavis. La ment em va quedar en blanc, no vaig saber reaccionar, i ell, immediatament, va girar el cap i es disculpà, dient-me que no ho volia fer, que no era la seva intenció, que no m’enfadés amb ell, que no em pensés que ell... Va tornar a girar el cap, les nostres mirades es van creuar, ens vam posar vermells i vam esclatar a riure. Aquella situació graciosa em va alegrar el dia, una dia que el vam passar rient, mirant la televisió, escoltant música, jugant al parxís i al trivial. A les nou del vespre vam decidir anar al telepizza a menjar alguna cosa i després vam sortir de festa, a una discoteca pija d’allí al costat. Malgrat el preu excessivament elevat dels cubates, vam beure bastant, vam passar d’un mínim estat d’alegria al millor dels màxims estats d’absoluta excitació embriagadora. A les 6 del matí vam tornar al pis, gairebé arrossegant-nos pel terra, parant a cada cantonada per culpa dels maleïts atacs a l’estòmac que ens estava produint aquella llarga nit amb regust a vodka. Visc en un primer, però ens va ser impossible pujar aquells quinze graons, així que vam polsar el botó de l’ascensor, i quan es van obrir les portes, el Ricard em va donar una petita empenta, però que en aquelles condicions, va provocar que me em mengés, literalment, el terra. Ell es va posar les mans al cap en motiu d’exclamació i va intentar aixecar-me; va agafar-me del braç i em va impulsar cap amunt, en direcció cap a ell. L’impuls va fer la resta, que em va balancejar fent-me xocar amb el seu cos, ebri, calent i excitat. Ens vam mirar, però estàvem tant a prop que era difícil mirar-nos als dos ulls, així que vaig recular, però ell es va tornar a atansar, i vaig topar d’esquenes amb el vidre de l’ascensor. Em va fer un petó, desesperat, apassionat, amb llengua, directe i calent, però alhora dolç. La porta es va tancar i ell encara em va apretar més contra el vidre que estava fred. Va agafar-me els braços i, de manera ràpida però suaument, me’ls va tirar amunt, em va col•locar les mans a sobre el cap i els seus llavis i la seva boca van començar a baixar per la barbeta, el coll, les espatlles i els pits. Llavors vaig obrir els ulls un instant i me’n vaig adonar que la porta estava oberta, cosa que em va fer una mica de vergonya per si ens veia algú; però, en canvi, no podia i no volia deixar aquell joc, m’encantava, i ara semblava que les mans començaven a tenir un paper important, marcant un recorregut per tot el meu cos començant pel cap, el cabell el clatell, l’esquena, els pits, la panxa, el cul... Aquí, la ma esquerra va tirar avall, a la cuixa i em va aixecar la cama, doblegant-la en angle de 90º. M’estava morint de plaer, feia molt temps que no em sentia tant excitada. Vaig pensar que en Martí no arribava ni a la sola de la sabata al Ricard, i vaig somriure, mentre sentia com el Ricard intentava abaixar la cremallera dels meus pantalons. Era inútil, fins i tot a mi em costava a vegades, així que li vaig agafar la mà i me’l vaig endur dins el pis, abans que la porta de l’ascensor es tornés a tancar. Estàvem tant excitats que no vam ni arribar al llit. Quan me’n vaig adonar ja tenia els pantalons trets i mentre ell em treia la tanga jo li anava descordant el cinturó i després els texans. Ell va fer lloc al moble del rebedor traient d’una revolada totes les figures, gerros, records i fotografies, i jo em vaig asseure a sobre, a la punta, ja sense la part de baix, amb les cames obertes, mentre ell, lentament, m’anava tocant, besant i traient-me la brusa i els sostens. Estava tant excitada i tant borratxa... Llavors vaig obrir els ulls, i vaig observar que ell encara duia la samarreta. Li vaig treure, i en llençar-la al terra vaig veure que estava molt alta, massa, i potser allò era incòmode per a ell. Així que vam anar a l’habitació, corrents, amb ganes de fer l’amor. Ens vam estirar al llit, em va besar, tocar, masturbar i penetrar com mai ningú m’ho havia fet, i evidentment, per no ser egoista, jo també li vaig saber donar aquell plaer que ell tant desitjava i buscava.L’endemà em vaig despertar i ell ja no hi era. A la cuina vaig trobar una nota que deia: “Et truco!” Tenia molt mal de cap, vaig prendre’m un gelocatil i vaig intentar recordar què havia passat ahir a la nit. És clar que sabia que en Ricard i jo ens ho havíem muntat! Però no recordava l’ordre cronològic dels esdeveniments d’aquella nit. Els esforços van ser inútils, però bé, la qüestió és que havíem fet l’amor, com dos animals salvatges enmig de la natura o, en aquell cas, enmig de Barcelona.
El dia no podia haver començat de manera més estranya, però tot i així, vaig continuar buscant el pare. Vaig trucar a l’empresa on treballava. Em va respondre la secretària, amb una veuaguda, dolça, i un pèl pàmfila. Li vaig explicar, a grans trets, què volia, em va dir que m’esperés, va posar-me el fil musical i em va concertar cita amb el director per aquella mateixa tarda. Vaig agrair-li l’amabilitat i la rapidesa. A les 18 hores digitals ja estava allí, assentada en una saleta amb unes cadires tapissades amb tela blava i tot un revister ple de revistes, diaris, passatemps i còmics. Em vaig preguntar qui era aquell que llegia els còmics, una criatura esperant-se en una saleta claustrofòbica? Vaig començar a posar en dubte la serietat d’aquella empresa. Mentre pensava quina revista escollir, la porta es va obrir i va entrar un home, d’uns 50 anys, amb bigoti, cabells grisos i ulleres, vestit amb l’uniforme de treball amb l’anagrama de la marca. Vaig pensar que aquell podria ser el meu pare, per l’edat. Vaig dir-li hola i em va mirar sorprès, com si no s’hagués adonat que hi hagués algú. Va contestar amb un “ei” apagat i la conversa es va quedar aquí. Quin personal més ranci, oi? Ara sí, vaig pensar que potser eren els treballadors qui llegien aquells còmics, i vaig agafar una “muy interesante” de la qual em va agradar la seva portada: “el orgasmo femenino”. Vaig obrir-la per les pàgines centrals i mentre quan tot just havia començat a endinsar-me en aquella lectura instructiva, mai millor dit, vaig sentir la veu de la secretària. Em va acompanyar fins el despatx del director. Em vaig quedar meravellada en veure com n’estava de net i impecable, i quins quadres més rars... En González, que així es deia, em va rebre amb una gran ovació. -“Així que tu ets la Maria, oi? El teu pare m’ha parlat molt de tu.” Com volia dir? Li havia parlat? Vaig dir-li que s’expliqués, i així ho va fer, oferint-me abans, però, seient. –“ El teu pare i jo érem molt amics, la nostra relació anava més enllà de la feina, érem grans amics, millors amics, ens teníem molta confiança...., i encara la tenim”. M’acabava d’asseure però allò va fer que em tornés a aixecar. Amb els ulls com unes taronges, li vaig dir que seguís. - “Durant tot aquest temps, tu i la teva mare no heu sabut res del teu pare, en canvi, jo hi he mantingut un contacte, podríem dir, que bastant estret.” Llavors em va sonar el mòbil, era en Ricard, li vaig dir que estava enfeinada i que ja el trucaria. Vaig continuar escoltant el director. – “Maria, no entraré en detalls, li diré al teu pare que l’estàs buscant, segur que se n’alegrarà molt, així ho volia, no pateixis, segur que et tornarà contesta, ho està desitjant des de fa molt de temps.” -“Però com? Què? On es el meu pare?” –“ Ho sento, si hi ha algú que t’hagi de donar alguna explicació, és ell, i tranquil•la que te la donarà. Ara, siusplau, hauries de marxar, tinc un treballador que m’espera.” Va acompanyar-me fins a la porta, i jo, perplexa, no vaig saber reaccionar, no vaig saber què dir-li ni com actuar. En fi, de la meva poca-soltada me’n vaig adonar més tard. Durant el camí vaig pensar en que el meu pare es trobava bé, o sigui, que estava viu, ja que algun dia havia pensat que potser estava mort, però ara sabia certament que no era així. Estava bé, i pel que es veia, el senyor González continuava mantenint-hi el contacte. Això volia dir que vivia allí a Barcelona? No recordava que l’amistat entre ells dos fos tan intensa, però bé, almenys no estava totalment fora del seu cercle d’amics. Llavors se’m va acudir que potser no només ell hi havia mantingut el contacte, potser els altres treballadors de l’empresa, aquells amb els que anava a fer la cerveseta cada vespre, també en sabien alguna cosa, potser aquell treballador ranci de la saleta... I com és que aquell peix gros, solter d’or, sabia el meu nom? Un munt de dubtes i preguntes sense resposta van envair la meva ment, i de manera gairebé inconscient, ja havia aparcat el cotxe. Vaig pujar al pis, i al replà de l’escala hi havia el Ricard. Estava tan capficada en el tema del pare, que ni el vaig veure. Semblava preocupat, la meva resposta a la seva trucada d’abans el devia haver sobtat. Vam entrar, vaig preparar un cafè (que ens convenia als dos), ens vam asseure al sofà i li vaig explicar tot. Em va dir que havia sigut un imbècil de pensar que no volia saber res d’ell, i ens vam posar a riure. –“No pateixis, segur que et trucarà” –“Tu creus? –“N’estic del tot segur. Pel que em dius, aquest tal González coneix molt bé al teu pare, i segur que no t’ha mentit.” –“Suposo que tens raó” . –“I tant que tinc raó! Jo sempre la tinc! En canvi tu mai...” Vaig posar cara d’enfadada i li vaig tirar un coixí pel cap, ell me’l va tornar i em va fer pessigolles a la panxa. Aquella baralla infantil s’acabà amb el més placenter dels jocs adults, però aquell dia ho vam fer al sofà, o més ben dit a la moqueta, ja que vam acabar caient. Un cop satisfets els nostres desigs sexuals, em va fer una proposta: - “Què t’assembla si vinc a viure amb tu?”. La pregunta em va sonar un pèl compromesa, què li havia de dir? La veritat és que necessitava algú amb qui compartir les despeses del pis, però d’una altra banda, no volia precipitar-me en una relació que no havia ni començat, i no volia que es fes unes il•lusions que no eren; ell se’m va avançar: “Tranquil•la, és que sé que necessites algú per compartir pis i jo ja estic fart de viure amb els pares, em vull emancipar.” La manera en que ho va dir em va fer gràcia i em vaig posar a riure, però vaig haver de parar perquè els muscles de la panxa em feien mal. –“D’acord, pots venir a viure aquí, però amb unes quantes condicions: ens repartirem les feines de la casa, faràs el dinar tu perquè a mi se’m dóna fatal, i em portaràs com una reina; què t’assembla?” –“Perfecte! Estaré encantat de ser el teu esclau!” I se’m va tornar a tirar a sobre, i vam tornar a fer l’amor, ara a sobre de la taula del menjador. Després me’n vaig adonar que les persianes estaven totalment aixecades i que no hi havia cortines; si algú ens hagués vist... Però no m’importà massa.L’endemà es començà a instal•lar, i mentre l’ajudava a omplir l’armari, va sonar el telèfon. Era la secretària del González. –“El senyor González m’ha donat aquesta adreça perquè li faci arribar, se l’apunta?” Vaig agafar paper i llapis i ho vaig anotar. “ C/ Raiers, 3. Urbanització Llabossona. 25500- La Pobla de Segur”. Li vaig donar les gràcies i va penjar. En Ricard em va mirar i em va dir: –“Anem-hi ara mateix!” No ho vam dubtar ni un segon. Va conduir ell i, mentrestant, jo li anava indicant quines carreteres havia d’agafar per tal d’arribar a aquell poble prepirinenc. Cap dels dos hi havia anat mai, i vam tenir alguns que altres problemes de localització. Un cop arribats allí, vam deixar el cotxe al costat de la plaça de l’arbre, i vam decidir que, malgrat el fred (que ens semblava molt més incrementat que el de Barcelona) aniríem fins aquella adreça a peu, i així, de pas, faríem una mica de ruta pel poble. Vam trobar la casa. Era una casa d’aquelles de nova construcció, adossades, pintada de color grisós i amb un arbre no gaire alt a l’entrada. Els nervis em corrien per dins i en Ricard m’ho notà. Em va dir si volia que marxés, però jo preferia que estigués al meu costat. Vaig trucar al timbre i vaig notar que el cor m’anava a cent, o a mil, i quan la porta es va obrir, els batecs per segon es van anar incrementant fins al punt que em pensava que el meu cor s’havia parat a causa d’una sobrecàrrega. El vaig veure allí, amb 15 anys més, amb algun que altre cabell blanc. S’havia deixat barba, i no se si per això o per la panxa que tenia, que el vaig veure més vell. Primer em vaig fixar en el cos, probablement perquè estava uns quants graons més amunt. Llavors el vaig mirar. Em mirava, fixament, amb un tel brillant davant dels ulls que em recordaven els de la mare quan em va venir a buscar a l’escola, el dia que va desaparèixer. Llavors va baixar les escales i va obrir el porticó que separava el carrer de la propietat privada. Va adonar-se que venia amb algú, no havia vist al Ricard i el va saludar dient-li: “-Hola noi”. Després em va mirar a mi, ara de més a prop, però encara ens continuava separant aquella porteta simbòlica. No vaig saber què dir-li, i ell tampoc a mi. Semblava un anunci de torrons “vuelve, a casa vuelve” però amb la variant que no era Nadal. Finalment, vaig reaccionar dient-li -“Hola pare”. Ho havia dit el meu cor, que ara semblava que tornava a bategar. Llavors, ell em va abraçar, tant fortament que no podia ni respirar, però va ser la millor abraçada que m’han donat a la meva vida. Vaig sentir com una llàgrima humida em queia per l’espatlla, i això va fer que jo també trenqués a plorar. Quanta emoció, quant passat retrobat, quantes llàgrimes caigudes que ara, per fi, podien ser eixugades pel seu causant...Ens va convidar a passar . Era una casa decorada amb motius bastant ètnics, amb fusta, i dissenys bastant moderns. Em vaig fixar amb el quadres que hi havia penjats al passadís, molt estranys, com aquells que hi havia al despatx del González. Ens va preguntar si volíem alguna prendre alguna cosa, jo li vaig demanar una cervesa, i el Ricard, una sense alcohol. Ens vam asseure al sofà del menjador, el pare en una butaca i nosaltres al davant, en un sofà de 4 places. Llavors vam començar una conversa que recordaré tota la vida. –“Estic content de veure’t, Maria, temia que no vinguessis, saps? I bé, si no haguessis vingut, ho hagués entès.” –“Si he vingut és perquè crec que em mereixo alguna explicació, i la mare també.” -“A la Rosa?” –“Clar, vas marxar, sense dir res a ningú, solament deixant una nota que fins l’altre dia no vaig llegir.” Em va mirar amb ulls de no saber què estava dient. –“Com? Què t’ha explicat ella?” Davant el seu desconeixement, li vaig respondre que no sabia res, i que si sabia alguna cosa era gràcies a la trobada del paper. Es va quedar perplex, no s’ho imaginava. Es pensava que la Rosa (com li diu ell ara) m’havia parlat algun dia dels motius de la seva fugida, si més no, una mica. –“Devia tenir massa feina fent-se l’enseminació artificial...”. Per què no m’havia dit res la mare? Tant fort era tot plegat? Li vaig demanar que m’expliqués tota la veritat. –“Bé, t’ho explicaré. La relació entre la teva mare i jo mai va ser del tot... Bé, la veritat és que no sé si ens vam arribar a estimar mai. Ens coneixíem de petits, com ja saps, havíem anat junts a escola, i les nostres famílies tenien una relació bastant estreta, i encara que després ens haguéssim separat, acadèmicament parlant, els nostres pares mantenien igualment el contacte i molts caps de setmana quedàvem en alguna casa per fer un gran dinar tots plegats. Per tant, si vam començar a sortir, va ser perquè estàvem bastant temps junts i, tot s’ha de dir, perquè els nostres pares ens hi animaven. En la nostra relació hi havia un element clau, el sexe, que era gairebé l’únic que ens feia seguir junts, i vam confondre l’atracció sexual amb l’amor. Ens pensàvem que estàvem enamorats, però ens equivocàvem, i al cap d’un any i mig ens vam casar, amb el ple consentiment dels nostres pares, que estaven encantats de la vida. Al cap d’un any vas néixer tu i el nostre va empitjorar progressivament a mesura que anaves creixent. S’havia acabat la passió, i suposo que calia buscar-la fora de casa.” Va callar un segon, suficientment llarg per poder intervenir –“Vas anar de putes?” –“No, no, encara que molts cops se m’hagués passat pel cap. Ho vaig tenir més fàcil... Com ja saps, treballava a l’empresa del meu amic González. Érem molt amics, ens vam conèixer en la nostra plena joventut, quan encara no sortia amb la Rosa, i bé, ja ho saps, és un d’aquells amics de tota la vida. En aquell moment de crisi matrimonial em va ajudar molt, sortíem plegats, a les nits, als pubs, o als bars. A vegades també anàvem al Bingo, o a veure el Barça al Camp Nou. Fins al punt que el nostre es va convertir en més que una amistat.” Va parar un segon per fer un glop de cervesa i va continuar. -“Un dia, em va dir si volia anar a sopar amb ell en un restaurant mexicà que li havien recomanat. Així ho vam fer, i collons,... encara me’n recordo d’aquella salsa picant que em van posar a sobre de la carn! Bé, el fet és que, en certa manera, se’m va declarar.” La meva cara de sorpresa el va alertar. –“No, no! No em va demanar per casar-me amb ell, encara... Em va explicar que des que érem joves, sentia alguna cosa per mi, que al principi es pensava que simplement era apressi i amistat, però que al pas dels anys, i més llavors que estàvem més estona junts, els seus sentiments cap a mi havien augmentat considerablement, fins al punt que es pensava que estava enamorat de mi, o almenys, sentia alguna cosa especial. Evidentment, allò em va sobtar molt, tant, que vaig marxar del restaurant! En gairebé una setmana no vaig anar a treballar, no li contestava les trucades, ni al fix ni al mòbil, i l’excusa que li donava a ell i a vosaltres és que tenia un mal d’estómac impressionant. Però clar, al final, la veritat es va descobrir, no ho podia amagar més, i vaig decidir anar-lo a veure. Jo també estava confós. Aquells dies voltant per casa i pel llit els vaig passar pensant i menjant-me el coco, fins que vaig arribar a la conclusió que havia d’afrontar la realitat i portar les coses amb naturalitat i com un home adult. Si el meu jefe i amic estava enamorat de mi, li havia de dir que no hi tenia res a fer, però que em sabria molt de greu si es trencava la nostra amistat. Així doncs, vaig parlar amb ell. Vam acordar continuar tenint la relació que teníem fins ara, fent com si no hagués passat res. Però no va ser així, cada cop ens fèiem més íntims, cada cop sortíem més i ens teníem més confiança l’un a l’altre. Quan no treballava, em passava més hores fora de casa, amb ell, que amb la família. Al final, la cosa ja va passar del límit, i amb la Rosa hi passava molt poques hores, i quan la veia sempre ens acabàvem enfadant. Fins que un dia –va engolir saliva- ens vam barallar, res, per qualsevol tonteria, i se’m va escapar la mà i li vaig clavar una bufetada. Jo no volia, no sé què em va passar i em vaig espantar molt, tenia por de mi mateix. No entenia la meva actitud. Semblava com si la nostra mala relació s’hagués traduït en un acte de violència, i no volia que allò succeís. Vaig marxar, sense donar cap explicació, només la nota que has trobat, uns dies, i em vaig estar a casa del Paco, pensant i reflexionant sobre el que estava succeint. Ell em va ajudar molt, i em va aclarir les idees. Vaig arribar a la conclusió que realment no m’estimava a la Rosa, que tots aquells anys havia estat un egoista amb ella, i sobretot, amb mi mateix, i aquella bufetada va ser la gota que va vessar el vas i que va fer que me n’adonés de la gran bogeria que estava fent. Així que la vaig anar a veure, i li vaig explicar com em sentia, i quins eren els meus sentiments en aquell moment i durant tots aquells anys. Ella tampoc devia estar gaire convençuda d’estimar-me, ja que no va dubtar gaire a acceptar el divorci que li vaig demanar; però una cosa sí que em va dir: que no m’apropés a tu, ni a ella, perquè sinó us faria mal, i que no em volia tornar a veure, i que si tu, algun dia preguntaves per mi, simplement et diria que un bon dia vaig marxar sense dir res, que és el que t’ha estat dient fins ara. A mi, evidentment, això no em va agradar, tu erets la meva filla, per què m’havia de separar de tu? El problema el tenia amb ella, no amb tu,... Però bé, vaig accedir, suposo perquè em sentia culpable de tota aquella situació –va tornar a fer un glop de la cervesa-. I no et pensis que durant tot aquest temps no he volgut saber res de tu, eh? Al contrari, molts cops t’havia anat a espiar a la sortida de l’escola, però vaig entendre que allò no ho podia fer, que era il•legal i immoral, així que vaig parar, em vaig conscienciar, i vaig començar una vida nova, intentant oblidar tot el que m’havia passat.”
Finalment, va semblar que es relaxés. Jo, sorpresa i emocionada, vaig preguntar-li on havia estat tot aquell temps. –“Primer allí, a Barcelona, al pis que hi té el Paco, però després, ja vaig venir cap aquí a Pobla, perquè el Paco hi tenia emparaulada una casa, i la vam pagar entre els dos, i ara vivim aquí; bé, jo més que ell, ja que ell ha d’estar més temps a Barcelona per la feina.” –“Però ara, tu on treballes?” -“Aquí, al costat, a Tremp, a una petita oficina que va obrir l’empresa. En sóc l’encarregat”. Em va sobtar tanta bona amistat i tants privilegis amb el González, que per cert, ara ell li deia Paco, quines confiances, no? Li vaig dir, i la resposta va ser inesperada: -“El Paco i jo estem junts i, de fet, ens volem casar d’aquí tres mesos”. Vaig quedar-me sense paraules, bocabadada,... Va continuar: -“El Paco em va fer obrir els ulls, em va fer sortir de l’armari, em va fer descobrir un món nou, amb ell vaig veure que la vida s’havia de viure amb el cor, intensament, sense remordiments, vivint el present. Perquè la vida és maca, i encara que hi hagin moments difícils, s’ha de seguir endavant, compartint-ho tot amb les persones que tens al voltant, les persones que estimes, siguin dones o homes,....-” El discurs em va semblar bastant “peace and love”. Mai m’hauria imaginat que un home com el meu pare, tant catòlic que era, tant aplicat a la família i a la feina, tant tradicional que el considerava, ara pogués donar-me sermons de moral moderna. El meu pare era gai! Em va semblar una passada, però un canvi positiu. Ens vam mirar, els seus ulls li brillaven d’alegria, els meus d’emoció, va somriure, i ens vam abraçar fortament. En acabat, vaig observar en Ricard: estava flipant, i la seva cara d’estupefacció em va fer riure, i vam acabar rient tots. Ens vam quedar una estona més parlant, però quan vam veure que s’estava fent tard, vam dir de marxar. El pare ens va proposar per quedar-nos a sopar, però els dos teníem ganes d’arribar a casa. Li vaig donar la meva adreça i el número del mòbil; va dir que em trucaria per parlar més amb mi i per quedar algun dia i fer un dinar tots junts, amb el Paco, així el coneixeria millor, abans de la boda, a la qual ens convidava. Així que vam tornar a agafar el cotxe, i vam enfilar un altre cop cap a Barcelona, amb un gust amarg a la boca, i no per la cervesa, sinó per la barreja de sentiments que s’havia format en el meu interior.
Buscar el meu pare va ser el millor vaig poder fer. Gràcies a aquesta decisió, la meva vida va agafar una altra direcció. Vaig trobar l’amor de la meva vida (en Ricard), em vaig retrobar amb el meu pare, i vaig descobrir que la gent canvia, i que els papers de bons i dolents, es poden intercanviar. El meu pare va desaparèixer, igual que una fulla en una ventada de tardor, confosa perquè no sap quin cop d’aire seguir, però, finalment, trobà el camí que el portà a la felicitat i que el va fer retrobar amb la seva filla i, sobretot, amb si mateix.
